Skip to content

Referents.

Juny 16, 2010

ORFEU.
Orfeu es una fígura important de la mitología grega. Es la inspiració de gran part de la literatura, poesia i dramàtica de la antiga Grècia i Roma, i, gracias a la seua associació amb el cant i la lírica,
molta música clàssica de l’Oest.
El nom Orpheus, Orfeu en anglés, dona nom a una gran llista de coses.

-Un poema de Franz Liszt, escrit en el 1853-1854.
-Un poema escrit pel britànic Osbert Sitwell, escrit en el 1923.
-Un ballet del 1948 de George Balanchine, amb música d’Igor Stravinsky.
-Una òpera de Claudio Montiverdi.
-Una òpera de Gluck, anomenat Orpheus et Euridice.
-Una òpera de de Birtwhistle, de l’any 1984 (s’anomenava La máscara d’Orfeu)
-Una cançó del grup britànic Ash. Aquesta cançó va ser escrita al 2004, i segons el compositor (el cantant del grup), parla sobre “agafar un camí i arrancar i no poder mirar cap a darrere,
tindre que seguir cap a endavant.”
-Una cançó, de Nick Cave, que també va donar nom al seu álbum.
-Un grup de rock de Boston dels anys ’60.
-Una pel·lícula francesa del 1950.
-El nom d’un episode de la série Stargate SG-1, i de la série Angel.

DÉDAL.
Dédal era un arquitecte i artesà molt hàbil, famós per haver construït el laberint de Creta. Dèdal va tenir dos fills: Ícar i Jàpige.

-Un cràter en el costat llunyà de la lluna.
-Un asteroide (1864 Dédal)
-Un grup de heavy metal italià (S’anomena Daedalus, Dédal en anglés).
-Una cançó del grup de rock americà Thrice. (2003)
-Un episodi de la sèrie Star Trek.
-També dona nom a moltisims vaixells i avions.

ÍCAR.
Ícar era fill de Dèdal. Va ser empresonat amb el seu pare al laberint que aquest últim havia construït per ordre de Minos, rei de Creta.

-Un cràter.
-Un asteroide (1566 Ícar)
-Un vaixell en la sèrie Màtrix (llibres, pel·lícules, videojocs..)
-Un avió en la sèrie El planeta de los simios.
-Flight of Icarus (Vol de Ícar) es una cançó d’Iron Maiden.
-Dona nom a cançons de cantants com Santogold, Unheilig, Jason Webley, Flutlicht, i Alesana.

Anuncis

DÈDAL I ÍCAR

Juny 16, 2010
by

Dèdal era un arquitecte i artesà molt hàbil, famós per haver construït el laberint de Creta. Va tenir dos fills: Ícar i Jápige. Dèdal va ser empresonat amb el seu fill Ícar en el laberint de Creta, pel rei de l’illa Minos, espòs de Pasífae.
Peró l’inventor va idear la manera d’escapar volant: va construir unes ales amb plomes d’au unides amb cera. Abans de començar a volar, Dédal va advertir Ícar que no havia de volar ni massa baix, per que l’humitat del mar impediria el vol, ni massa alt, per que la calor del Sol fondria la cera. Però Ícar, embriagat per la llibertat que li permetia volar, es va acostar massa al Sol, la cera es va fondre, les ales es van desfer i va caure al mar.
Dèdal va aconseguir salvar-se i, després d’emprentar el seu fill en una illa, que va rebre el nom d’Icària, va viure a Sicília fins que va morir.

Paisaje con la caída de Ícaro es un pintura al óleo sobre lienzo que durante mucho tiempo se pensó que era obra de Pieter Brueghel el Viejo, aunque tras examinarla en 1996 se considera muy dudoso. Es probable que se trate de una versión de un original de Brueghel que se ha perdido. Basada en Ovidio, la pintura fue el tema de un poema con el mismo nombre de William Carlos Williams, y fue descrito en el poema de W. H. Auden Musée des Beaux-Arts, que recibe el nombre del museo en el que se encuentra la pintura en Bruselas.
En la mitología de la Antigua Grecia, Ícaro consiguió volar con alas hechas de plumas pegadas con cera, pero en su vuelo se acercó tanto al sol que se fundió la cera, cayó al mar y se ahogó. Sus piernas se pueden ver en el agua, junto al barco más grande de la pintura.
Aunque el arte de paisajes con el tema del título representado por pequeñas figuras en la lontananza eran un motivo habitual en la Pintura flamenca de los siglos XV y XVI, el tener formas sin mucha relación con el tema en primer plano es original, y representa una ruptura respecto a la jerarquía de los géneros. Otros paisajes de Brueghel, como por ejemplo Los cazadores en la nieve (1565) muestran figuras en primer plano, pero no tan grandes y en ausencia de algo de una clase «superior» en el fondo.
Se desconocía la existencia de esta pintura hasta que la compró el museo en 1912; a continuación, otra versión en la que Ícaro está aún en el aire, generalmente considerada inferior, apareció, y se encuentra en otro museo de Bruselas. Es la única pintura de Brueghel de tema mitológico, y sería su único óleo sobre lienzo—pues sus otras obras sobre lienzo son témperas. La perspectiva del barco y las figuras no es totalmente correcta, aunque esto puede reforzar la composición. También realizó un grabado con el bargo y las dos figuras que cayendo.
El labrador del arador, el pastor y el pescador aparecen mencionados en el relato de Ovidio; están: «asombrados y creen ver a los dioses aproximándose a través del éter»,lo que no cuadra precisamente con la impresión que da el cuadro. También hay un proverbio flamenco que dice «Ningún arado se detiene porque un hombre muera». La pintura puede, como el poema de Auden sugiere, mostrar la indiferencia de la humanidad al sufrimiento resaltando que los hombres siguen con sus quehaceres a pesar de la muerte de la figura mitológica.

ORFEU

Juny 16, 2010
by

Explica la mitologia grega que Orfeu era un jove prodigi de la música, una pols d’estrella colorava el seu art dotant-lo d’un poder incommensurable, un do que li havia estat transmès pel seu pare, Apol•lo, déu de les coses bones, de la veritat, de la llum i de la poesia, portador de la prosperitat, conductor de les nou muses del cant, de la dansa i de la gràcia. És amb una d’elles amb qui va engendrar Orfeu, que amb la lira que va regalar-li el seu pare aconseguia embadalir els homes amb la tendresa dels seus acords, tocats amb cordes de cabell d’àngel, i també enamorava l’Olimp i fins i tot la natura inanimada, que els rius tensaven l’arc dels seus meandres per poder apropar-se al so diví, i als boscos se’ls posava el sotabosc de punta, i els fruits queien dels arbres per rodolar corrents al seu costat, i les muntanyes s’esquerdaven per sentir-lo ben endins, i les flors closes s’esbadellaven per poder beure d’aquella font de llum que irradiava el fill del sol. Fins i tot, quan va acompanyar els argonautes i Jàson durant el seu viatge a la recerca del velló d’or, la delícia de les seva melodia va amansir la mossegada d’una tempesta, el cel es va estritllar de sobte i el mar va engolir les onades rabents, i va aconseguir seduir els mariners de tal manera que no van tenir cap temptació de cedir a l’encant dels cants de les sirenes. Hi ha històries que conten que, fins i tot, les sirenes van buscar la mort contra els esculls després d’haver sentit una música més encisadora que la seva.
Fadrí daurat, totes les donzelles el volien per espòs, i somniaven que, amb el petó delicat de la primera claror, dins la màgia d’aquell moment en què la nit es posa de part i mor per donar llum a una vida -el dia-, sentirien la carícia dolça dels arpegis d’Orfeu, i quasi podien veure’l tocant la lira entre els llençols mentre elles l’escoltaven reposant el cap en un coixí de núvol, i quasi podien sentir els seus poemes, perquè era també miraculós poeta, i savi en totes les arts i les ciències, havia viatjat per Egipte, Àsia Menor, Fenícia i Samotràcia, on havia après l’origen del món i dels déus, la filosofia dels homes i el significat ocult dels somnis i de les estrelles. Però només la modèstia de la nimfa Eurídice va saber captivar Orfeu amb la mateixa força amb la qual ell feia tremolar fins el fil més prim de món. Per primer cop, Orfeu va poder obrir el regal que sempre havia ofrenat ell als altres, un goig desbocadament sentit, com si a la carn, de sobte, se li hagués caigut la pell, i des que va conèixer Eurídice ja no només li feia l’amor a la vida sinó que la vida, per fi, també li feia l’amor a ell. Però la felicitat dels noucasats va durar poc temps, i ni tan sols Apol•lo, déu de la predicció, senyor de l’oracle de Delfos a qui els grecs demanaven auguris i consells, va saber prevenir-los de la desgràcia que cavalcava al galop cap al seu destí.
Un matí en què Eurídice passejava sola per la vall amb el seu vestit de color pruna, un pastor que la va veure va quedar sorprès d’aquella malva silvestre bransolejada per l’aire, però lluny de respectar la lluïssor d’una flor viva, va voler arrencar-la i fer-la seva. La nimfa, fina i escorredissa, va poder fugir dels braços toscos i peluts d’aquella bèstia, però mentre corria pels camins de la salvació, una serp verinosa va picar-la al peu descalç i va morir, traveta bruta de la fortuna. Oh, quan Orfeu ho va saber, en el buit del seu amor va caber-hi el doble de dolor! Però ni els seus planys inconsolables, ni els seus versos desolats ni les seves melodies negres van poder convèncer els déus de retornar-li Eurídice. Desesperat, va decidir emprendre un viatge allà on cap ésser viu mai no havia aconseguit entrar, i així, Orfeu va baixar fins al món dels morts per intentar recuperar la vida.
Quan va haver arribat a les aigües putrefactes del riu que separa el regne de la llum del regne de les tenebres, el barquer Caront va quedar tant commogut pel plor esgargamellat de la música d’Orfeu, que va accedir a creuar-lo fins a la porta de l’infern. Cèrber, el gos de tres caps que guardava l’entrada, també va rendir-se davant de la monstruositat d’aquells laments musicats, i quan Orfeu va haver creuat la porta, fins i tot els éssers condemnats a ser mortificats eternament van compadir-se d’ell, i a partir de llavors, els seus càstigs els van trobar menors. Un cop Orfeu va haver descendit fins a les entranyes del terror, el propi Hades, déu dels morts, de la tortura i del dolor, va esclatar en plors quan va sentir la lira endolada de l’enamorat. El temple del turment va cargolar-se com mai de congoixa; el temple de la despietat va ser clement per primer cop, i Orfeu va poder recuperar el seu preuat tresor. Això sí, amb una condició. Durant el camí de tornada al món dels vius, la nimfa retornada havia de seguir en silenci les passes d’Orfeu, i ell, fins que no haguessin creuat la frontera, en cap cas no podia mirar enrere per comprovar que ella hi fos. Si ho feia, la perdria, aquest cop sí, per sempre. Van trigar dies i nits en pujar els sagnants passatges de l’aflicció, i malgrat els perills i malgrat la por d’Orfeu d’haver perdut la seva Eurídice, va mantenir-se ferm i va resistir la temptació. Quina alegria quan per fi va albirar la porta guardada pel gos de tres caps i una mica més enllà el riu mort de Caront, ja només unes poques passes i algunes remades el separaven de la llum i de l’amor! Però, i si la seva estimada s’havia perdut en les senderes de la penombra? En aquest moment de dubte i de temor, en aquest instant de tremolor de cames, en aquest esglai esfereïdor, Orfeu, tot just quan havia traspassat la línia i al seu cos ja hi brillava la vida, sense pensar-ho, endut d’esma per un gest d’incertesa i d’impaciència, va girar el cap endarrere. Eurídice, que tenia encara un peu a la tenebra, el mateix que en aquell prat li havia enverinat el cos, es va convertir en pols, i quan Orfeu es va abraonar sobre ella per intentar retenir-la, només va aconseguir abraçar l’etèria boira de la mort.

Referència actual:
L’Orfeó Català és una societat coral fundada l’any 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives i va ser un orfeó capdavanter dins el panorama musical català. En el seu desenvolupament arribà a ser un referent cultural fonamental en el panorama musical català del segle XX pel foment de la música catalana, així com per fer conèixer les grans obres del repertori coral universal. Com a entitat l’Orfeó Català posà les bases per instaurar un moviment musical català a través de la creació de la Revista Musical Catalana (1904-1936), la Festa de la Música Catalana (1904) i la construcció d’un auditori propi: El Palau de la Música Catalana (1908), instruments necessaris, entre altres, per a la normalització de la vida musical, i que li van permetre liderar durant molts anys el món musical català.[1] El Palau de la Música ha sigut la principal sala de concerts de Barcelona fins a la construcció de l’Auditori.

…ORFEU…

Juny 16, 2010

Orfeo y Eurídice

Ella fue mi canción inspiradora,
y la musa raíz de mi canción;
mas la muerte, noctámbulo ladrón,
la arrebató antes de brillar la aurora.

No era mi amor, ni lo es, amor que ignora,
y al Hades descendí. La persuasión
de mi canto logró su redención,
que cede el Hades si mi canto implora.

“Llévatela a la luz, mas sin volverte
a mirarla en las sombras, o la muerte
de su destino habrá de apoderarse”.

¡Oh, impaciencia del hombre enamorado!
Volví los ojos, y me fue arrancado
el corazón al verla evaporarse…

Minneápolis, 20 de octubre de 1999

FRANCISCO ALVARO HIDALGO

Es va dir que …….. En mirar cap enrere, l’ombra pàl.lida d’Eurídice torna a la mort.

Després del cant sublim, Proserpina i Plutó, commoguts davant tan gran amor i tantes peripècies, manen a trucar a Eurídice per lliurar-la al poeta.
Arriba ella, encara adolorida i sense alè.
Però tot just veu el seu marit, els seus ulls s’omplen de llum i una ampla somriure entreobre una altra vegada els seus llavis pàl.lids.
Desitjosa de lliurar-se al cantor per sempre, la nimfa estén els seus prims braços. Però els sobirans infernals no li permeten l’abraçada. Només consenten en què la parella parteixi.
A últim moment, Proserpina adverteix el poeta: ell haurà marxar sempre endavant.
Mentre estigui en la regió infernal no podrà tornar a contemplar el rostre de la seva estimada. Si ho fes, perdrà per sempre a Eurídice, que tornarà al regne de les ombres.
Parteixen dels esposos. Orfeu sempre endavant, canta durant tot el viatge. Sap que la nimfa és feliç escoltant.
A la vora de Estígia, fins i tot sense mirar-se l’un a l’altre, els enamorats troben a Caront. Content de tornar a veure el seu amic viu, el vell el condueix a l’altra banda del riu infernal.
després torna i fa pujar a Eurídice a la barca, perquè compleixi el mateix trajecte.
Ja gairebé a la porta que els separa del món dels mortals, lluny del crepuscle infinit, el poeta no pot contenir el desig de tornar a veure la cara de la seva estimada. L’avís de Proserpina li ressona a les orelles. Eurídice ve darrere, i en el fons de la seva ànima implora als déus que l’espòs no cedeixi a la temptació de mirar-la. Falta tan poc per unir-se novament …
A últim moment, oblidant les paraules de la reina infernal, Orfeu cedeix a l’imperiós desig. Torna cap enrere la mirada adolorida i només veu una ombra, translúcida plorosa, que retorna a la foscor. Tot està perdut.
El poeta desesperat, desfà el camí i prega moltes vegades a Caront que porti a Eurídice novament a la vora dels vius.
Però el barquer subjecte únicament al mandat de Plutó, no escolta la seva comanda i porta a l’ombra de la jove a la seva morada definitiva. Encara el poeta canta versos intensos i apassionats. Però els Inferns ja no senten. Ningú es commou.

Al rebutjar l’amor de les Bacants,
Orfeu tractava de conservar fidel al dolorós record d’Eurídice

Només, desolat, com si deixés en les ombres la meitat de si mateix, Orfeu torna a la superfície de la terra. Ja res no podrà fer-ho somriure. El seu cant es fa trist per sempre, d’una tristesa infinita, com si el poeta fos només esperant el moment de la mort per tornar a veure la seva estimada.
Diuen que molt després, després d’haver errat per tota Tràcia per alliberar-se de la seva desesperació, i després d’haver fundat la seva religió, Orfeu va perdre la vida de manera estranya. Les Bacants enamorades del poeta van intentar seduir. I ell, negant-se a elles en nom del record d’Eurídice, va tractar d’escapar pel bosc. Però les dones tràcies el van seguir i van aconseguir atrapar. Furioses, li trossejat la roba i li van esquinçar la carn. El seu cap, però, va errar per les aigües deixant encara sentir la seva veu, i on es va posar es va erigir un santuari.
Fet trossos el cos del poeta, la seva ànima per fi lliure va poder partir als Inferns. I allà unit a Eurídice, deambula per les melancòliques praderies i bosquets del regne de Plutó, cantant a l’amor, més i més gran que la mort.

LLEGENDA
Orfeu rep el do del cant

Els homes reben dels déus el do de la melodia, però no saben utilitzar-lo. La flauta que Atenea (Minerva) inventés serveix només per alegrar les interminables festes dels Sàtirs i dels Faunes. La lira enginyosament creada per Hermes (Mercuri), és privilegi d’Apolo i de les muses, les seves companyes. Les mans humanes es mostren incapaços de prémer els instruments per extreure d’ells harmonia alguna. I en les rudes gorges, les veus callen.
El temps corre sobre el llom del món com un calfred. I un dia, feliç, veu néixer Orfeu. Ara la satisfacció dels déus és completa. Perquè finalment ha aparegut sobre la terra un mortal capaç de desenvolupar l’art de la música.
Ja en la infància el poeta revela posseir el talent de l’harmonia (que significa unint encaix, ajust, proporció i també equilibri dinàmic de contraris) amb la seva suau cant, acompanyat de harmoniosos acords de lira, calma els sorolls de la selva i el furiós brama del mar.
Hereu dels déus, jura cantar fins a la fi dels seus dies. Cantar per fer que visqui el que semblava mort. Per alleujar les misèries humanes i vèncer la indiferència de les coses. Per canalitzar l’impuls de les feres i bressolar l’esperança de la llibertat.
Un somriure constant anima la boca del poeta. A les seves mans, la lira pacífica la Terra.
Lluny estan els camins del sofriment.

El seu cap, però, va errar per les aigües

ORFEU

Juny 16, 2010

ORFEO
Orfeu (en grec Ορφέυς) és un personatge de la mitologia grega, fill d’Apolo i la musa Calíope. Hereta d’ells el do de la música i la poesia. Segons els relats, quan tocava la seva lira, els homes es reunien per escoltar-lo i fer descansar la seva ànima. Per això va enamorar a la bella Eurídice i va aconseguir dormir al terrible Cèrber, quan va baixar al inframón a intentar ressuscitar.

ORFEO A L’ART
Les representacions plàstiques del mite d’Orfeu són molt abundants.
En música, és especialment important l’obra L’Orfeo, favola in musica (1607) de Claudio Monteverdi, considerada una de les primeres òperes de la història. Altres importants compositors recrear el mite: entre d’altres, Christoph Willibald Gluck (Orfeu i Eurídice) o Jacques Offenbach (en el seu paròdica òpera bufa Orphée aux Enfersa).
Francisco de Quevedo li va dedicar el poema Un Orfeu burlesc.
Rainer Maria Rilke el 1923 publica Els sonets a Orfeu.
Jean Cocteau va realitzar una trilogia cinematogràfica basada en el mite d’Orfeu.

LA CANÇÓ DE ORFEO
En el còmic de Neil Gaiman, The Sandman Orfeu és fill de Oneiros (Somni) i no d’Apolo, i de la musa Kalliope.
En aquesta història es conta com Orfeu, després de la mort de Euridice, busca l’ajuda del seu pare perquè li torni la seva dona, després busca l’ajuda dels seus oncles Oletros (Destrucció), que obre un portal al regne de Teleute ( Mort), que li treu el do de la mort i li dóna instruccions de com arribar al inframón. En arribar al regne d’Hades toca una cançó que fa plorar a tots els espectres de l’inframón. Se li dóna la instrucció de sortir de l’inframón i no mirar enrere, però quan va estar a prop de sortir miro enrere i va perdre a Euridice per sempre. En la seva depressió, Orfeu es manté cantant en els boscos i un dia Les Bacants arriben i el devoren en negar-se el a beure i fer l’amor amb elles, de manera que queda reduït a un cap i en no poder morir, flota fins a una platja on és deixat i abandonat pel seu pare. Orfeu torna a aparèixer més d’una vegada en el còmic i juga un paper important al final.

EL MITE DE EUREDICE

La història més coneguda sobre Orfeu és la que es refereix a la seva esposa Eurídice que a vegades és coneguda com Agriope. Algunes versions expliquen que mentre fugia de Aristeu, o altres que mentre passejava amb Orfeu, va ser mossegada per una serp i va morir. Als marges del riu Estrimó Orfeu es lamentava amargament per la pèrdua d’Eurídice. Consternat, Orfeu va tocar cançons tan tristos i va cantar tan planyívoles, que totes les nimfes i déus van plorar i li van aconsellar que baixés l’inframón (catábasis). Camí de les profunditats de l’inframón, va haver de sortejar molts perills, per als quals va usar la seva música, estova el cor dels dimonis, i va fer plorar els turments (per primera i única vegada). Arribat el moment, amb la seva música estova també el cor de Hades i Persèfone, els quals van permetre a Eurídice retornar amb ell a la terra, però només sota la condició que havia de caminar davant d’ella, i que no havia de mirar cap enrere fins que ambdós haguessin arribat al món superior i els raigs de sol bañasen a Eurídice. Malgrat les seves ànsies, Orfeu no va tornar el cap en tot el trajecte, fins i tot quan passaven al costat de algun perill o dimoni, no es tornava per assegurar-se que Eurídice estigués bé. Van arribar finalment a la superfície i, per la desesperació, Orfeu va tornar el cap per veure-la, però ella encara no havia estat completament banyada pel sol, encara tenia un peu en el camí a l’inframón: Eurídice es va esvair en l’aire, i ara per sempre. Aquesta història procedeix del temps de Virgili, que va ser el que va introduir el nom de Aristeu. No obstant això, altres autors també parlen de la visita d’Orfeu al submón, d’acord amb Plató els déus de l’infern només li “van presentar una aparició” d’Eurídice. També segons Plató, els déus no li van lliurar al seu amant, perquè els semblava que es mostrava covard, com a bon citaredo, i no va tenir el coratge de morir per amor, sinó que va buscar el mitjà de penetrar amb vida a l’Hades.

DEDAL I ICAR

Juny 16, 2010

Dedal
El mite
Dèdal va construir una àmplia pista de ball per Ariadna (Ilíada XVIII.591) i més tard va construir un laberint en el qual estava tancat el Minotaure i del qual va escapar Teseu gràcies al consell d’utilitzar un fil que li va donar Ariadna.

El laberint era un edifici amb incomptables passadissos i carrers sinuosos obrint-se els uns als altres, semblava no tenir principi ni final. Dèdal el va construir per al rei Minos, però després d’això va perdre el favor del rei i va ser tancat amb el seu fill Ícar en una torre. El rei Minos volia el laberint per tancar el Minotaure, el fill de la seva dona Pasífae. Posidó havia maleït Passífae i Dèdal li va construir una vaca de fusta perquè pogués aparellar amb un toro.

Dèdal va aconseguir escapar de la seva presó, però no podia abandonar l’illa per mar, ja que el rei mantenia una estreta vigilància sobre tots els velers i no permetia que cap navegués sense ser acuradament registrat. Com que Minos controlava la terra i el mar, Dèdal es va posar a treballar per fabricar ales per a ell i el seu jove fill Ícar. Va enllaçar plomes entre si començant per les més petites i afegint altres cada vegada més llargues, per formar així una superfície més gran. Va assegurar les més grans amb fil i les més petites amb cera, i li va donar al conjunt la suau curvatura de les ales d’un ocell.

Quan per fi va acabar la feina, Dèdal va batre les seves ales i es va trobar pujant i suspès en l’aire. Va equipar llavors el seu fill de la mateixa manera i li va ensenyar com volar. Quan tots dos van estar preparats per volar, Dèdal va advertir Ícar que no volés massa alt perquè la calor del sol fondria la cera, ni massa baix perquè l’escuma del mar mullaria les ales i no podria volar. Llavors pare i fill van començar a volar.

Van passar Samos, Delos i Lebintos, i llavors el noi va començar a pujar com si volgués arribar al paradís. El ardent només estova la cera que mantenia unides les plomes i aquestes es desenganxar. Ícar va agitar els braços, però no quedaven suficients plomes per sostenir en l’aire i va caure al mar. El seu pare el va plorar, lamentant amargament dels seus arts. Denominar la terra propera al lloc del mar on Ícar havia caigut Icària a lmemòria seva. Dèdal va arribar sa a Sicília sota la cura del rei Cocal, on va construir un temple a Apol en el qual va penjar les seves ales com ofrena al déu.

Mentrestant, Minos buscava Dèdal de ciutat en ciutat, proposant una endevinalla: oferia una cargola espiral i demanava que fos enfilada completament. Quan va arribar a Càmic, el rei Cocal, sabent que Dèdal seria capaç de resoldre l’endevinalla, va buscar l’ancià. Aquest va lligar un fil a una formiga que va recórrer tot l’interior de la closca, enfilant completament. Mes va saber llavors que Dèdal estava a la cort del rei Localitat i va exigir que li fos entregat. Cocal va aconseguir convèncer perquè prengués primer un bany. Llavors les seves pròpies filles el van matar cremant-lo amb aigua bullint.

Dèdal estava tan orgullós dels seus invents i troballes que no podia suportar la idea de tenir un rival. La seva germana havia deixat el seu fill perdix al seu càrrec perquè aprengués les arts mecàniques. El noi era un alumne capaç i va donar sorprenents mostres d’enginy. Caminant per la platja va trobar una espina de peix. Imitant, va prendre un tros de ferro i el va tallar per la vora, inventant així la serra. Unió dos trossos de ferro per un extrem amb un rebladura i va afilar els extrems oposats, fent així un compàs. Dèdal tenia tanta enveja dels invents del seu nebot que un dia, mentre estaven junts a la part alta del temple d’Atenea a l’Acròpoli, va aprofitar l’oportunitat i el va empènyer. Però la deessa Atenea, que afavoreix l’enginy, el va veure caure i va canviar el seu destí transformant-lo en un ocell batejat amb el seu nom, la perdiu. Aquest ocell no fa el seu niu en els arbres ni vola alt, sinó que nia a les tanques i evita els llocs elevats, conscient de la seva caiguda. Per aquest crim Dèdal va ser jutjat i exiliat.

Pervivència
Dèdal va donar el seu nom epònimament a qualsevol artesà i molts artilugis grecs que representaven hàbils tècniques. A Platea (Beòcia) hi havia un festival, la Petita Daedala, en la qual es enderrocada un roure amb la fusta del qual es tallava una imatge que es vestia amb robes nupcials i que es portava en un carro estirat per bous amb una dona que feia de núvia fins al riu Asop. La figura es denominava Daedale i l’arcaic ritual s’explicava amb un mite: Hera havia abandonat enfadada Zeus i aquest, per aconseguir que tornés, va anunciar que anava a casar-se i va vestir un ninot per imitar una núvia. Hera es va unir a la processó del casament, va esquinçar el vel de la falsa núvia i, en descobrir la estratagema, es va reconciliar amb el seu marit. Les imatges es guardaven després de cada festa, i cada seixanta anys un gran nombre d’elles es portaven en processó al cim de la muntanya Citera, on es construïa un altar de fusta i es cremaven juntament amb animals i el propi altar.

En honor del personatge, Joyce va denominar Stephen Dedalus el protagonista d’Retrat de l’artista adolescent, ja que és una persona que es busca en si mateixa (com en un laberint). Per la seva forma retorçada, uns corrals a propn d’Egipte van ser batejats amb el seu nom i el Project Daedalus també feia referència al laberint de l’espai.

ICAR

Dèdal i Ícar la mitologia grega, Ícar (en grec, Ίκαρος) era fill de Dèdal. Va ser empresonat amb el seu pare al laberint que aquest últim havia construït per ordre de Minos, rei de Creta.

Per poder escapar del laberint, el seu pare va fabricar unes ales per tots dos amb plomes i subjectades amb cera. Abans de fugir el seu pare li va dir: “Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat obstuirà teves ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. No et separes de mi i no et passarà res. ”

De sobte el fill va començar a volar cap amunt per arribar fins al cel i la proximitat als rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caigués a la aiguaMentre deia el seu pare, Ícar s’enfonsava a la mar . Finalment el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària (i al mar on va caure mar de Icària) en la seva memòria. Dèdal va arribar fins a Sicília, va crear un temple per Apolo i va oferir les seves ales al déu com una ofrena.

Referències Clàssiques d’Orfeu

Juny 16, 2010

DIOSES INTERIORES-ARQUETIPOS MASCULINOS-ORFEO

 

“El arquitècte de Orfeo representa la real humanización del hombre, el asumir su vulnerabilidad, su tristeza, el no ser fuerte y victorioso, sino el ser que se reconstruye asumiendo su propia dualidad, fragilidad e imperfección; y que, mediante un verdadero trabajo interior, transmuta el olvido en memoria, la ignorancia en sabiduría.

Este retornar de la conciencia, asumiendo el dolor de la imperfección y transmutándola, es el mensaje de Orfeo que conduce de la oscuridad hacia la luz.

Orfeo simboliza la melancolía creadora, la tristeza que por el arte y el amor se transforma en obra de armonía y desvela, más allá de las apariencias trágicas, el profundo y victorioso sentido de la Vida.

El descenso a las profundidades de sí mismo, el aceptar ver las sombras e imperfecciones, es una condición para poder reconstruirse como ser unificado y auténtico.

Orfeo aparece como el esposo fiel y amante de Eurídice que es su ánima, la expresión de su propia luz interior. Con ella, la unión va más allá de la separación de la muerte, pues en su propio ser realiza la hierogamia, la unión de lo masculino y lo femenino.

Orfeo, como el hombre Dionisos comparte su exaltación de sentimientos y su capacidad de redención, pero también de transmitir a su entorno la magia de su carisma y su fuerza de atracción. En él habita también el infante divino que debe renacer después de cada muerte o decepción.

Orfeo para llegar a su propio centro, vive el amor que vence lo transitorio con el poder de la música-armonía. Dedica su vida a la purificación de su caracter, desarrollando un poder moral que le permite construir un puente de conciencia entre lo visible y lo invisible. Y sabe bajar a sus propios infiernos para liberar su alma inmortal de la cárcel de la temporalidad. Sabe afrontar las fuerzas dispersantes y despedazadoras de las circunstancias y seguir cantando a las leyes universales que gobiernan y ordenan el cosmos. Su arte musical es terapéutico, porque cura con la fuerza del amor y el olvido de sí mismo las heridas del egoísmo y la separatividad que invaden el mundo actual.

El arquetipo masculino que está emergiendo al alba del siglo XXI se acerca a Orfeo. Este nuevo héroe no quiere renunciar al amor por una sed de poder superficial. Ha descubierto que el único poder válido es el poder sobre sí mismo y la capacidad de compartir sus riquezas con la humanidad. Volverse una vez más hijo consciente del Cielo y de la Tierra es ser un héroe y “reencantar” el mundo con el canto de la armonía celeste”.

 

——–Sergi no sabia si es açò lo que volies.. si no es açò dimeu i buscare una altra cosa però jo no he trobat cap referència clàssica…———