Skip to content

…ORFEU…

Juny 16, 2010

Orfeo y Eurídice

Ella fue mi canción inspiradora,
y la musa raíz de mi canción;
mas la muerte, noctámbulo ladrón,
la arrebató antes de brillar la aurora.

No era mi amor, ni lo es, amor que ignora,
y al Hades descendí. La persuasión
de mi canto logró su redención,
que cede el Hades si mi canto implora.

“Llévatela a la luz, mas sin volverte
a mirarla en las sombras, o la muerte
de su destino habrá de apoderarse”.

¡Oh, impaciencia del hombre enamorado!
Volví los ojos, y me fue arrancado
el corazón al verla evaporarse…

Minneápolis, 20 de octubre de 1999

FRANCISCO ALVARO HIDALGO

Es va dir que …….. En mirar cap enrere, l’ombra pàl.lida d’Eurídice torna a la mort.

Després del cant sublim, Proserpina i Plutó, commoguts davant tan gran amor i tantes peripècies, manen a trucar a Eurídice per lliurar-la al poeta.
Arriba ella, encara adolorida i sense alè.
Però tot just veu el seu marit, els seus ulls s’omplen de llum i una ampla somriure entreobre una altra vegada els seus llavis pàl.lids.
Desitjosa de lliurar-se al cantor per sempre, la nimfa estén els seus prims braços. Però els sobirans infernals no li permeten l’abraçada. Només consenten en què la parella parteixi.
A últim moment, Proserpina adverteix el poeta: ell haurà marxar sempre endavant.
Mentre estigui en la regió infernal no podrà tornar a contemplar el rostre de la seva estimada. Si ho fes, perdrà per sempre a Eurídice, que tornarà al regne de les ombres.
Parteixen dels esposos. Orfeu sempre endavant, canta durant tot el viatge. Sap que la nimfa és feliç escoltant.
A la vora de Estígia, fins i tot sense mirar-se l’un a l’altre, els enamorats troben a Caront. Content de tornar a veure el seu amic viu, el vell el condueix a l’altra banda del riu infernal.
després torna i fa pujar a Eurídice a la barca, perquè compleixi el mateix trajecte.
Ja gairebé a la porta que els separa del món dels mortals, lluny del crepuscle infinit, el poeta no pot contenir el desig de tornar a veure la cara de la seva estimada. L’avís de Proserpina li ressona a les orelles. Eurídice ve darrere, i en el fons de la seva ànima implora als déus que l’espòs no cedeixi a la temptació de mirar-la. Falta tan poc per unir-se novament …
A últim moment, oblidant les paraules de la reina infernal, Orfeu cedeix a l’imperiós desig. Torna cap enrere la mirada adolorida i només veu una ombra, translúcida plorosa, que retorna a la foscor. Tot està perdut.
El poeta desesperat, desfà el camí i prega moltes vegades a Caront que porti a Eurídice novament a la vora dels vius.
Però el barquer subjecte únicament al mandat de Plutó, no escolta la seva comanda i porta a l’ombra de la jove a la seva morada definitiva. Encara el poeta canta versos intensos i apassionats. Però els Inferns ja no senten. Ningú es commou.

Al rebutjar l’amor de les Bacants,
Orfeu tractava de conservar fidel al dolorós record d’Eurídice

Només, desolat, com si deixés en les ombres la meitat de si mateix, Orfeu torna a la superfície de la terra. Ja res no podrà fer-ho somriure. El seu cant es fa trist per sempre, d’una tristesa infinita, com si el poeta fos només esperant el moment de la mort per tornar a veure la seva estimada.
Diuen que molt després, després d’haver errat per tota Tràcia per alliberar-se de la seva desesperació, i després d’haver fundat la seva religió, Orfeu va perdre la vida de manera estranya. Les Bacants enamorades del poeta van intentar seduir. I ell, negant-se a elles en nom del record d’Eurídice, va tractar d’escapar pel bosc. Però les dones tràcies el van seguir i van aconseguir atrapar. Furioses, li trossejat la roba i li van esquinçar la carn. El seu cap, però, va errar per les aigües deixant encara sentir la seva veu, i on es va posar es va erigir un santuari.
Fet trossos el cos del poeta, la seva ànima per fi lliure va poder partir als Inferns. I allà unit a Eurídice, deambula per les melancòliques praderies i bosquets del regne de Plutó, cantant a l’amor, més i més gran que la mort.

LLEGENDA
Orfeu rep el do del cant

Els homes reben dels déus el do de la melodia, però no saben utilitzar-lo. La flauta que Atenea (Minerva) inventés serveix només per alegrar les interminables festes dels Sàtirs i dels Faunes. La lira enginyosament creada per Hermes (Mercuri), és privilegi d’Apolo i de les muses, les seves companyes. Les mans humanes es mostren incapaços de prémer els instruments per extreure d’ells harmonia alguna. I en les rudes gorges, les veus callen.
El temps corre sobre el llom del món com un calfred. I un dia, feliç, veu néixer Orfeu. Ara la satisfacció dels déus és completa. Perquè finalment ha aparegut sobre la terra un mortal capaç de desenvolupar l’art de la música.
Ja en la infància el poeta revela posseir el talent de l’harmonia (que significa unint encaix, ajust, proporció i també equilibri dinàmic de contraris) amb la seva suau cant, acompanyat de harmoniosos acords de lira, calma els sorolls de la selva i el furiós brama del mar.
Hereu dels déus, jura cantar fins a la fi dels seus dies. Cantar per fer que visqui el que semblava mort. Per alleujar les misèries humanes i vèncer la indiferència de les coses. Per canalitzar l’impuls de les feres i bressolar l’esperança de la llibertat.
Un somriure constant anima la boca del poeta. A les seves mans, la lira pacífica la Terra.
Lluny estan els camins del sofriment.

El seu cap, però, va errar per les aigües

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: