Skip to content

ORFEU

Juny 16, 2010
by

Explica la mitologia grega que Orfeu era un jove prodigi de la música, una pols d’estrella colorava el seu art dotant-lo d’un poder incommensurable, un do que li havia estat transmès pel seu pare, Apol•lo, déu de les coses bones, de la veritat, de la llum i de la poesia, portador de la prosperitat, conductor de les nou muses del cant, de la dansa i de la gràcia. És amb una d’elles amb qui va engendrar Orfeu, que amb la lira que va regalar-li el seu pare aconseguia embadalir els homes amb la tendresa dels seus acords, tocats amb cordes de cabell d’àngel, i també enamorava l’Olimp i fins i tot la natura inanimada, que els rius tensaven l’arc dels seus meandres per poder apropar-se al so diví, i als boscos se’ls posava el sotabosc de punta, i els fruits queien dels arbres per rodolar corrents al seu costat, i les muntanyes s’esquerdaven per sentir-lo ben endins, i les flors closes s’esbadellaven per poder beure d’aquella font de llum que irradiava el fill del sol. Fins i tot, quan va acompanyar els argonautes i Jàson durant el seu viatge a la recerca del velló d’or, la delícia de les seva melodia va amansir la mossegada d’una tempesta, el cel es va estritllar de sobte i el mar va engolir les onades rabents, i va aconseguir seduir els mariners de tal manera que no van tenir cap temptació de cedir a l’encant dels cants de les sirenes. Hi ha històries que conten que, fins i tot, les sirenes van buscar la mort contra els esculls després d’haver sentit una música més encisadora que la seva.
Fadrí daurat, totes les donzelles el volien per espòs, i somniaven que, amb el petó delicat de la primera claror, dins la màgia d’aquell moment en què la nit es posa de part i mor per donar llum a una vida -el dia-, sentirien la carícia dolça dels arpegis d’Orfeu, i quasi podien veure’l tocant la lira entre els llençols mentre elles l’escoltaven reposant el cap en un coixí de núvol, i quasi podien sentir els seus poemes, perquè era també miraculós poeta, i savi en totes les arts i les ciències, havia viatjat per Egipte, Àsia Menor, Fenícia i Samotràcia, on havia après l’origen del món i dels déus, la filosofia dels homes i el significat ocult dels somnis i de les estrelles. Però només la modèstia de la nimfa Eurídice va saber captivar Orfeu amb la mateixa força amb la qual ell feia tremolar fins el fil més prim de món. Per primer cop, Orfeu va poder obrir el regal que sempre havia ofrenat ell als altres, un goig desbocadament sentit, com si a la carn, de sobte, se li hagués caigut la pell, i des que va conèixer Eurídice ja no només li feia l’amor a la vida sinó que la vida, per fi, també li feia l’amor a ell. Però la felicitat dels noucasats va durar poc temps, i ni tan sols Apol•lo, déu de la predicció, senyor de l’oracle de Delfos a qui els grecs demanaven auguris i consells, va saber prevenir-los de la desgràcia que cavalcava al galop cap al seu destí.
Un matí en què Eurídice passejava sola per la vall amb el seu vestit de color pruna, un pastor que la va veure va quedar sorprès d’aquella malva silvestre bransolejada per l’aire, però lluny de respectar la lluïssor d’una flor viva, va voler arrencar-la i fer-la seva. La nimfa, fina i escorredissa, va poder fugir dels braços toscos i peluts d’aquella bèstia, però mentre corria pels camins de la salvació, una serp verinosa va picar-la al peu descalç i va morir, traveta bruta de la fortuna. Oh, quan Orfeu ho va saber, en el buit del seu amor va caber-hi el doble de dolor! Però ni els seus planys inconsolables, ni els seus versos desolats ni les seves melodies negres van poder convèncer els déus de retornar-li Eurídice. Desesperat, va decidir emprendre un viatge allà on cap ésser viu mai no havia aconseguit entrar, i així, Orfeu va baixar fins al món dels morts per intentar recuperar la vida.
Quan va haver arribat a les aigües putrefactes del riu que separa el regne de la llum del regne de les tenebres, el barquer Caront va quedar tant commogut pel plor esgargamellat de la música d’Orfeu, que va accedir a creuar-lo fins a la porta de l’infern. Cèrber, el gos de tres caps que guardava l’entrada, també va rendir-se davant de la monstruositat d’aquells laments musicats, i quan Orfeu va haver creuat la porta, fins i tot els éssers condemnats a ser mortificats eternament van compadir-se d’ell, i a partir de llavors, els seus càstigs els van trobar menors. Un cop Orfeu va haver descendit fins a les entranyes del terror, el propi Hades, déu dels morts, de la tortura i del dolor, va esclatar en plors quan va sentir la lira endolada de l’enamorat. El temple del turment va cargolar-se com mai de congoixa; el temple de la despietat va ser clement per primer cop, i Orfeu va poder recuperar el seu preuat tresor. Això sí, amb una condició. Durant el camí de tornada al món dels vius, la nimfa retornada havia de seguir en silenci les passes d’Orfeu, i ell, fins que no haguessin creuat la frontera, en cap cas no podia mirar enrere per comprovar que ella hi fos. Si ho feia, la perdria, aquest cop sí, per sempre. Van trigar dies i nits en pujar els sagnants passatges de l’aflicció, i malgrat els perills i malgrat la por d’Orfeu d’haver perdut la seva Eurídice, va mantenir-se ferm i va resistir la temptació. Quina alegria quan per fi va albirar la porta guardada pel gos de tres caps i una mica més enllà el riu mort de Caront, ja només unes poques passes i algunes remades el separaven de la llum i de l’amor! Però, i si la seva estimada s’havia perdut en les senderes de la penombra? En aquest moment de dubte i de temor, en aquest instant de tremolor de cames, en aquest esglai esfereïdor, Orfeu, tot just quan havia traspassat la línia i al seu cos ja hi brillava la vida, sense pensar-ho, endut d’esma per un gest d’incertesa i d’impaciència, va girar el cap endarrere. Eurídice, que tenia encara un peu a la tenebra, el mateix que en aquell prat li havia enverinat el cos, es va convertir en pols, i quan Orfeu es va abraonar sobre ella per intentar retenir-la, només va aconseguir abraçar l’etèria boira de la mort.

Referència actual:
L’Orfeó Català és una societat coral fundada l’any 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives i va ser un orfeó capdavanter dins el panorama musical català. En el seu desenvolupament arribà a ser un referent cultural fonamental en el panorama musical català del segle XX pel foment de la música catalana, així com per fer conèixer les grans obres del repertori coral universal. Com a entitat l’Orfeó Català posà les bases per instaurar un moviment musical català a través de la creació de la Revista Musical Catalana (1904-1936), la Festa de la Música Catalana (1904) i la construcció d’un auditori propi: El Palau de la Música Catalana (1908), instruments necessaris, entre altres, per a la normalització de la vida musical, i que li van permetre liderar durant molts anys el món musical català.[1] El Palau de la Música ha sigut la principal sala de concerts de Barcelona fins a la construcció de l’Auditori.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: